ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Sicília: el continent i el contingut de la Mediterrània


La meva arribada a Sicília va ser imprevista i accidentada. Imprevista perquè, per qüestions familiars, en qüestió de dies em vaig trobar amb un bitllet amb destí a Catània a les mans; i accidentada, perquè em van perdre les maletes, però només durant dues hores. Un cop tot el passatge del vol Barcelona – Catània va haver recollit el seu equipatge, quatre gats ens vam quedar esperant palplantats veient girar i girar la cinta transportadora buida. Finalment, vam acabar deduint que érem víctimes dels efectes col·laterals d’un canvi de torn, de l’hora de l’esmorzar, o d’un simple oblit que es va esmenar en el moment en què vam decidir tramitar la denúncia al taulell d’objectes perduts. Porca miseria! Ara, ni la imprevisió ni l’espera van aigualir el que, sens dubte, ha estat una experiència inoblidable. Miraré de transmetre al lector viatger la meva percepció tot esperant que el relat li sigui d’alguna utilitat i el suggestioni a visitar una illa imprescindible.

La referència literària siciliana més coneguda és la novel·la d’Il Gattopardo, escrita pel príncep de Lampedusa, la qual va ser portada al cinema per Luchino Visconti qui va dirigir de manera brillant la tríada d’actors formada per Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale en una interpretació memorable. Cal dir, però, que la importància de Sicília no rau exclusivament en ser la pàtria de l’autor de la novel·la més llegida d’Itàlia, ja que tot el que ha tingut a veure amb la història del Mare Nostrum ha passat, d’una manera o altra, per Sicília. Des de la creació de la primera colònia grega de Naxos l’any 734 a.C. —molt a prop de l’actual Taormina— fins a l’actualitat, Sicília ha estat un enclavament estratègic en la Mediterrània occidental. És l’alfa i l’omega de l’expansió de l’anomenada cultura mediterrània: un llenguatge no escrit que s’ha cuinat amb molts ingredients a foc lent durant segles. Em refereixo al codi de significats que identifica i agermana els pobles de les ribes del Mediterrani i del que avui se serveix la publicitat per fer anuncis de cervesa amb o sense alcohol; anuncis que, per ells mateixos, són l’indicador irrefutable de l’existència d’aquesta identitat comuna, que es caracteritza per ser oberta, saludable i assolellada; tanmateix, un pèl mitificada i no prou reconeguda.

Temple de Selinunte © Isabel Graupera Gargallo

Temple de Selinunte © Isabel Graupera Gargallo

El perquè d’aquest protagonisme el trobem en el seu cobejat i estratègic enclavament geogràfic, que divideix la Mediterrània entre la banda oriental i l’occidental. Per això, el seu domini ha estat clau per a tots els que han solcat els seus tres mars. En aquest sentit, no fa justícia descriure-la simplement per la seva grandària com l’illa més gran del Mediterrani. De fet, un té la sensació de ser en un territori continental, però no únicament per les seves dimensions, sinó per un poder d’irradiació cultural que s’ha guanyat a pols en tant que ha estat l’escenari de grans batalles que l’han convertit en el punt de confluència de grecs, cartaginesos, romans, bàrbars, bizantins, àrabs, normands, catalans, borbons; i així, fins arribar a l’episodi del Risorgimento conegut com l’Spedizione dei Mille capitanejada per Garibaldi, que torna a fer de Sicília un lloc decisiu, en aquest cas, pel procés d’unificació —o segons siguin les fonts consultades—, d’annexió italiana.

Pasta cche sardi. © Isabel Graupera Gargallo

Pasta cche sardi. © Isabel Graupera Gargallo

Anem a allò pràctic i tangible: què es trobarà un turista que visiti Sicília? Hi trobarà el testimoniatge d’un pòsit històric absolutament aclaparador que, pel que fa la taula, s’ha traduït en una cuina sorprenent per variada, mestissa i saborosa que, a banda de les bondats de la pizza i el gelat artesà, també compta amb especialitats autènticament sicilianes com el plat típic de Palerm, la pasta cche sardi (amb sardines), o la pasta alla Norma en homenatge a l’òpera de Bellini, el cèlebre compositor nascut a Catània. És destacable, l’existència d’un mejar ràpid absolutament mediterrani i molt econòmic basat en receptes autòctones com l’arancina, la cartocciata i la torta salata. Com són els sicilians? Són amables, però reservats. Pel que fa la llengua, l’italià és l’idioma oficial, però entre ells parlen sicilià, més arrossegat, murmurant i fricatiu que l’italià. De la mateixa manera, la conducció per carretera és a l’estil de la Itàlia continental, però amb un toc regional que la fa fins i tot més laxa. La visita a Sicília no pot deixar indiferent ningú perquè la seva bellesa corprèn; malauradament, però, enmig d’un miratge clàssic aturat en el temps, colpeix amb la mateixa intensitat constatar com la brutícia i la deixadesa s’estenen de manera generalitzada per tots els racons de l’illa.

La manca d’interès col·lectiu en mantenir l’entorn net té un impacte estètic força negatiu i conseqüències mediambientals que poden arribar a ser dramàtiques. Per exemple, en l’ascensió a l’Etna, enmig de la negror de les colades de lava hi suren un munt de llaunes, plàstics, piles o ampolles que malmeten la màgia d’un paisatge de reminiscències lunars. Aquest aspecte, entre d’altres coses, revela que Sicília, a data d’avui, no és un destí turístic de primer ordre. De fet, amb l’excepció de Taormina —la població més neta de l’illa i amb més presència de turistes americans— dóna la impressió que, per sort o dissort dels sicilians, no viuen abocats al turisme, més aviat podríem dir que el toleren i es deixen visitar. És per això que, segons com, alguns indrets de la Sicília actual evoquen la quietud de l’interior de Mallorca o la Costa Brava d’anys enrere; igualment, recordem l’horta valenciana en els extensos camps de cítrics que es cultiven al peu de l’Etna, el qual domina la part oriental de l’illa com un tòtem fumejant més apotropaic que amenaçador.

Temple de la Concòrdia Vall d'Agrigento. © Isabel Graupera Gargallo

Temple de la Concòrdia Vall d’Agrigento. © Isabel Graupera Gargallo

Per tal de donar servei al lector, enumerarem els must sicilians: si està interessat en l’art grec, no busqui més! Els millors temples dòrics es troben a Sicília, per bells i ben conservats. Especialment, cal mencionar, el conjunt de Segesta, la Vall dels temples d’Agrigento i el parc arqueològic de Selinunte. L’estat d’aquests temples i teatres no té punt de comparació amb els de la Grècia continental, ja que a Sicília no cal forçar gaire la imaginació perquè molt d’ells encara estan dempeus. Un dels jaciments menys visitats és el de la ciutat de Morgantina, que es troba al centre geogràfic de Sicília, a la província d’Enna. Es tracta d’unes restes arqueològiques de gran valor —conegudes amb el sobrenom de la Pompeia siciliana— que mostren la convivència entre sículs (habitants autòctons) i grecs.

Teatre grec de Segesta © Isabel Graupera Gargallo

Teatre grec de Segesta © Isabel Graupera Gargallo

Ara bé, a l’hora de visitar aquests jaciments cal tenir molt en compte en quina època de l’any es programa el viatge perquè l’experiència podrà ser més o menys esforçada. La latitud de l’illa comporta que aquesta estigui regida per l’escalf de l’astre Rei que, pràcticament, no dóna treva i, per tant, l’ombra va molt preuada. No oblidem que l’estiu sicilià era temut pel mateix Napoleó.

En aquesta llista ideal de monuments caldria fer un punt i a part per parlar de la ciutat de Siracusa. A banda de la recomanació de visitar les catacombes paleocristianes (les més importants d’Itàlia després de les de Roma), el barri antic d’Ortigia i el parc arqueològic de la part alta de la ciutat, també val la pena la visita del Museu Arqueològic Paolo Orsi, on es troben totes les peces recollides a les excavacions fetes a Siracusa i als seus voltants. Cal advertir que el discurs expositiu és molt exhaustiu i, possiblement, caldria actualitzar-lo, però tot i així —i amb permís del Museu Arqueològic de Palerm, tancat al públic i sense data prevista de reobertura—, no deixa de ser una fita del patrimoni clàssic a nivell mundial. La polis de Siracusa va ser fundada per colons procedents de la ciutat de Corint que amb el temps va esdevenir tan pròspera i potent que va ser capaç d’enfrontar-se i vèncer als cartaginesos i, més tard, als propis atenencs. Plató hi va viatjar en tres ocasions i d’ella va dir que era el baluard de l’hel·lenisme enfront dels bàrbars d’aquella part de món. Segles més tard, el filòsof romà Ciceró es referia a Siracusa com la més gran de les ciutats gregues i la més bella de totes. Em vénen a la memòria les paraules d’un vigilant de sala del Museu Paolo Orsi —l’edifici del qual, sigui dit de passada, recorda al del Museu Etnològic de Barcelona— qui, davant l’admiració dels visitants, es queixava a uns companys de feina dels rigors de la crisi i s’exclamava de com podia ser que amb el valor d’aquell patrimoni, els italians haguessin de patir tant.

Mosaic de la Vil·la del Casale. Foto© Isabel Graupera Gargallo

Mosaic de la Vil·la del Casale. © Isabel Graupera Gargallo

Sicília atresora el mosaic romà més gran, excel·lent i en millor estat de conservació del món, sobretot, després de la recent restauració que ha comptat amb el patrocini de la UNESCO. Parlo de la vil·la romana del Casale, al municipi de Piazza Armerina. Es tracta d’una gran residència noble d’un latifundi agrícola d’època tardoromana que, malgrat no haver consens sobre qui en fou el seu primer propietari, sí que es coincideix a reconèixer la riquesa sense parangó de les escenes que recorren el sòl de la vil·la. Les més espectaculars són les que reprodueixen un autèntic safari d’animals salvatges, o la recreació d’un dia a les carreres de quadrigues del Circ Màxim de Roma, o bé les sessions d’entrenament femení (el famós mosaic de les noies en biquini). No hi ha paraules per descriure la magnificència del tals obres d’art. Disculpin la vehemència, però procurin haver-los vist almenys un cop a la vida.

Sense deixar els mosaics de banda, Sicília també compta amb dos unicums de la tècnica musivària d’època normanda (segles XII-XIII): la magnífica Cappella Palatina del Palau Reial de Palerm i l’impressionant i bast programa iconogràfic del Duomo de Monreale, a la mateixa província. Tots dos exemples constitueixen obres bizantines úniques de factura incomparable. Però encara hi ha més: gràcies i malgrat els terratrèmols que al llarg dels mil·lennis han sacsejat l’illa, els quals van devastar algunes zones, també han obligat els sicilians a aixecar ciutats senceres de zero. És el cas de la ciutat de Noto, una joia del barroc erigida de cap i de nou amb una delicada pedra de color crema que converteix la població en un decorat majestuós per la seva homogeneïtat i grandesa.

I de la màfia, què? Doncs res, si ho mirem des del punt de vista del turista passavolant. A les paradetes de souvenirs hi ha diversos llibres divulgatius que en parlen obertament, al costat d’una mena de figureta de pessebre anomenada en sicilià U Mafiosu, que representa un caçador amb gorra calada i escopeta. Per altra banda, proliferen productes i comerços que s’adhereixen a iniciatives antimàfia sota el lema Libera Terra, en un intent decidit de desvincular la seva activitat econòmica de les de l’organització criminal més famosa del món.

Text: Isabel Graupera Gargallo