ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

L’estètica musical al cinema


MARC TIMÓN BARCELÓ

La creativitat, en tots els àmbits de la vida, és aquella espurna de rebel·lió més o menys respectuosa, més o menys intensa i perllongada i amb una necessària dosi d’egocentrisme ben entès o no en reacció (activa o passiva) d’allò que ens envolta i que, al nostre entendre, ens reclama una cinètica o l’acció de voler-nos sumar al moviment intangible però ferotge d’aquesta cinètica. Entesa així aquesta premissa i referint-nos a la nostra temàtica, la creació musical és gairebé una fal·làcia d’un cert eufmisme que lluita diàriament contra el seu passat, a favor del seu present i amb ànsies d’un futur, on les esmentades dosis d’egocentrisme, intensitat i rebel·lió, en major o menor mesura, pretenen prendre les regnes d’aquesta cinètica tan potent com atractiva; d’això es deriva que aquesta creativitat, en la música i al segle XXI, pren múltiples matisos, en tant que polièdrica,on la figura del compositor esdevé complexa, i el creador acaba convertint-se en un fotògraf de la realitat, en un transmissor, en un testimoni, en un pervertit, en un gentil clown o en un alquimista, sempre amb les fronteres molt difuses.

«Signes Dogón» 1/5 Linòleum i serigrafia ©Maite Tarrés

«Signes Dogón» 1/5 Linòleum i serigrafia ©Maite Tarrés

L’estètica ens esclavitza al mateix temps que ens empeny cap a preciosos precipicis i el fet de ser actors d’aquesta faula, a dia d’avui, ens planteja un gran repte davant la creació musical: no jerarquitzar ni tècnica ni socialment la realitat musical actual i no demonitzar la manca d’etiquetes. Aquesta obsessió malaltissa de l’ésser humà per etiquetar, per encabir en calaixos i tot allò que no hi entra, ens sobra; aquesta capcigranyetat per acceptar o descartar, per lloar o deslluir, per premiar o menysprear en funció de si quelcom mereix etiquetatge o no. Fins i tot les avantguardes, contradictòriament, van acabar en un maleït calaix. I, a dia d’avui, més que calaixos ens manca fons d’armari.

És en aquesta dialèctica de la no pertinença al desert, a la terra de ningú, on m’he mogut sempre com a compositor.

Des de ben jovenet, recordo molt bé quan tocava les primeres lliçons del clàssic mètode de F. Beyer. El perllongat ús de mil jocs diversos entre tònica i dominant, el qual em tenia orfe i angoixat de no sabia què, va donar pas a un gaudi gairebé extrem amb la incorporació de la nota La a les lliçons. Un nou color, unes noves possibilitats i, des de la més absoluta ingenuïtat, un món nou que feia mesos que tenia allà, davant els meus ulls, però que no es manifestava. La nostra realitat creativa no dista tant d’aquesta sensació. Si se’m permet, seguint amb l’anècdota, em vaig veure amb autoritat moral per incorporar unilateralment (sense el vist-i-plau del professor) d’altres notes no emprades fins llavors, i aquest joc de colors em va trasbalsar fortament i positivament (la descoberta dels graus i les possibilitats harmòniques per a un infant és un moment màgic). El cos em demanava cada vegada més color: exactament com ho fa avui, a l’any 2012. I d’aquí, obviant una gran part del camí per no fer de l’anècdota una batalleta, fins a arribar a l’orgasme de color de Ravel i Débussy, un nou trasbals que amb la força d’un enamorament m’empenyeren a voler, jo també, banyar-me en aquest món de colors i, més endavant, quan la maduresa ho permeté, de textures.

Enmig de la descoberta del color i la textura, arribaren els recursos tímbrics.
Als 12 anys, sense que ho hagués demanat ni sabés què era, vaig començar a tocar en una cobla, paral·lelament als estudis de piano. Un cop més parlant del famós color, el de les peces que tocàvem, m’enutjava i em feia recordar aquelles tòniques/dominants del Beyer dels inicis que, d’alguna manera, m’afligien. En canvi, a través d’Eduard Toldrà, Juli Garreta, Joaquim Serra o els germans Lamote de Grignon, aquella tímbrica rústica i poc amable va esdevenir salvatgement culte i ancestral; tan rica però tan empobrida per alguns repertoris, em va penetrar amb grandíssima força, fins arribar a l’actualitat, de la qual en sóc, gairebé, activista i militant. Si a aquestes descobertes en solitari -interiorment les vivia molt intensament i sense poder-les compartir, eren sentiments massa colpidors per reduir a paraules, i menys a aquelles edats: no trobava a qui explicar l’emoció de la descoberta de tot un Rèquiem de Mozart o d’un nocturn de Chopin- hi sumem les precioses troballes que la música era horitzontal i també vertical, a través del contrapunt de Bach, la descoberta dels grans compositors de la història que no cal ni nombrar i la realitat d’un noi d’uns 14 anys, a qui per evitar l’exclusió social, si em permeten la broma, s’havia de submergir, també, en el pop-rock i la música disco (els quals, actualment, adoro), el resultat és la meva realitat compositiva actual: l’acceptació de totes les cares de la música, la no jerarquització d’aquesta i un eclecticisme accentuadíssim que em fan voler ser partícip d’aquesta partida.

Així doncs, amb la poca perspectiva que em permet la meva edat, m’atreviria a dir que les meves ganes d’emetre la meva veu interior públicament provenen, per una banda, d’aquesta lluita d’etiquetes i de la cinètica que se’n desprèn, i per l’altra, dels meus orígens i vocació com a periodista, més que com a músic. Tot això, mesclat al meu caràcter altament subversiu (no necessàriament pel que fa al llenguatge estricte sinó referit als usos), m’han fet avançar cap a la recerca d’una música -a part de l’esmentat eclecticisme- com a crònica i alhora crítica social de la realitat actual, una música amb caràcter d’editorial en què m’interessa la suma del contingut sonor en sí amb el fet de remoure les consciències. Un plaer estètic que a la vegada pugui fer bellugar la societat, la qüestioni, la dibuixi i la connoti. El poder de la música, en tant que intangible, és il·limitat.

En aquesta línia de la no jerarquització d’estils o recursos tímbrics i de cercar un missatge de denúncia social, trobem diverses obres:

-«Witches» és un ballet per a orquestra simfònica, cor i conjunt de música antiga en què es dibuixa el difícil paper de la dona a l’edat mitjana, de les acusacions de bruixa i de les amenaces de ser cremada a la foguera pel simple coneixement de les herbes, dels ungüents o de la sapiència obtinguda de generacions anteriors. A la vegada, musicalment parlant, tot i que l’encàrrec provenia d’un esbart dansaire típicament català, vaig voler compondre un ballet diferent, no partint de la nostra arrel tradicional sinó de la influència dels grans i brillants ballets russos, perquè no, extrapolable a la nostra cultura.

01 Witches (Introduccio)

 

02 Witches (Isolda’s healings)

 

 03 Witches (Childhood games)

 

 04 Witches (Isolda’s lament)

-«De profundis clamavi» és una pregària electroacústica, creada a partir de la programació amb Max, en la qual podem escoltar els murmuris barrejats de les pregàries de les religions del món. En un joc de contrast d’intensitats i tímbriques molt diferenciades, cada missatge es presenta a una velocitat determinada, amb polsos sempre irregulars però constantment percudius, els quals acaben creant les seves pròpies sinergies. Amb un equilibri inicial dels elements, el caos anirà guanyant terreny, desembocant a una suma final amb elements d’aleatorietat que acaben conformant una pregària general de tipus caòtic.

05 De profundis clamavi (excerpt)

-«Missa funky en fu menor», per a veus, cobla, baix, bateria, teclats, piano i melòdica. El xoc entre el món del funky, el món de la cobla i el món eclesiàstic pot resultar, a priori, molt dur i fins i tot traumàtic, però quan es comencen a establir vincles els parentius són més que evidents: molt en comú tenen la missa i la cobla, dues realitats que troben la seva idiosincràsia en un origen llunyà però que resta impertorbable als canvis dels temps moderns, basades en valors retrògrads, de gairebé impossible actualització, vivint d’esquena al conceptes com el màrqueting, el look i l’actualitat; per altra banda, una cobla pot estar prop del funky, entenent-la com a una big band de veu més rústica però d’un interessant estil punyent. Tenint totes aquestes apreciacions en compte, queda plenament justificat que l’ensurt inicial de reunir aquesta trinitat es converteixi en un lícit i enriquidor matrimoni.

 06 Missa funky en fu menor (Kyrie i Gloria)

 

 07 Missa funky en fu menor (That’s the way)

-«La formiga que duia texans», escrita per a orquestra de cambra, és una suite en 9 moviments que constitueix el surrealisme portat a l’extrem dins el llenguatge tonal, a la vegada sembla una burla i un qüestionament dels protocols gairebé intocables de la música de cambra. En aquesta obra es palesa la importància relativa de les coses, segons el subjecte, a través del sofriment extrem d’una simple formiga, experimentant com la força de la música és capaç de transmetre certes emocions d’una manera inevitable (tot i que diferents per a cada receptor), ni que estiguem parlant de la pèrdua de la virginitat d’una formiga o del bullying a l’escola per ser l’única que duia texans o de la seva pròpia mort trepanada a mans d’un científic boig. Allò més ínfim pot esdevenir dramàtic.

08 La formiga que duia texans (El primer amor d’adolesce?ncia i la consegu?ent pe?rdua de la virginitat de la formiga que duia texans a potes d’un formigu pianista -4t mov.)

 

09 La formiga que duia texans (El cienti?fic boig que trepanava les formigues que duien texans amb un minipímer -7è mov.)

 

10 La formiga que duia texans (Els micos… que no sabien aguantar-se el riure a l’enterrament de la formiga que duia texans -8è mov.)

- Trobem d’altres exemples a «DesCatalunya» (obra per a cobla, cor, mezzo, percussió i narrador), on es qüestiona poèticament i amb un fort sarcasme i acidesa la submissió in aeternum de Catalunya, «Bagdad Game Over» (sardana per a cobla i percussió), la qual representa una crítica musical ferotge a la invasió a l’Iraq on es poden sentir himnes de països deformats a partir de l’augmentació dels motius musicals i els quarts de to, els quals representen l’horror d’aquesta acció, o, per exemple, «Els Planetes, periple d’un humà per salvar la sardana» (espectacle multimèdia per a cobla, narrador i mims), una paròdia d’«El Senyor dels Anells» i «Star wars» portada al terreny de la cobla, tot cercant quin és l’espai musical i social que aquesta ha d’ocupar en l’actualitat.

-«Músiques que enamoren» és un musical per a orquestra simfònica i quatre actors que representa una paròdia altament cínica sobre els tics dels músics, des dels intèrprets amb les seves obsessions tècniques oblidant la musicalitat i l’emoció; fins i tot els compositors aterrats per l’estètica que han d’adoptar en la seva escriptura, tot passant pels directors i la seva curiosa (i a vegades esperpèntica) vocació de divos.

Un cop exposada aquesta voluntat d’eclecticisme amb un valor social afegit, comentari a part en la meva labor compositiva mereix la música de cinema. Com deia al principi, actualment ens trobem que la globalització i el propi pas de la història ens porta, sovint, cap a carrerons estètics aparentment sense sortida i ens podem fer sentir orfes de referents i veu personals. Seria el que el sociòleg i catedràtic Manuel Castells defineix com a “desinformació”: Actualment, l’excés d’informació fa que aquesta sigui difícilment digerible i, per tant, difícil de destriar i assimilar.

Enmig d’aquesta globalització i la pèrdua de referents, la música de cinema, al meu entendre, ha rebut un cop fort. La música dels simfonistes com Korngold, Steiner, Williams, Goldsmith o Herrmann, per citar alguns exemples, no ha tingut una continuïtat en els temps moderns. Les raons són múltiples: la pèrdua absoluta de la melodia, el desterrament del leitmotiv, la proliferació dels sàmplers i dels instruments virtuals substituint els reals i, també en la seva justa importància, l’intrusisme laboral. La suma de tot això ha rebaixat el valor artístic de la música de cinema, sobretot a ulls de les altres músiques, a límits colpidors pels que entenem la música com a aquella màgia que ha de partir de la mateixa matemàtica emotiva entre els elements que la conformen tant si és per a cinema, com per un anunci, com per a una simfonia o un bolero.

La pèrdua de la melodia i de la tècnica del leitmotiv (sempre parlant a grans trets), han esdevingut com a reacció a allò que pogués tenir connotacions negatives per identificar-se com a tics del passat i com a recerca de la prevalença de la textura per no interferir massa en la imatge. No entrarem, aquí, a debatre el motius que van dur a la “Música clàssica” a desterrar la melodia en certa part de la seva història, ja que les raons que ho originaren són completament diferents. Podríem concloure que hi ha una manca de coneixement cultural musical general i això, traslladat al cinema, és un problema; la solució passa perquè aquest torni a ser un art total capaç de combinar, d’igual manera i amb el màxim equilibri, diverses manifestacions artístiques en un sol tot. És obvi que no sempre la realitat és tan negativa en aquest sentit i que hi ha grans excepcions, però sí que sembla que la comercialitat tendeix, cada cop més, a perjudicar el nostre matrimoni entre música i imatge, fet que és una llàstima perquè seria una gran manera d’acostar la música simfònica al públic no melòman.

A part dels motius esmentats, sembla ser que la música virtual erosiona amb més força la vessant creativa. Pressupostos baixos i tècnics en el rol de creadors acaben generant clixés i més clixés fins que l’interès musical frega la nul·litat.

En la darrera pel·lícula en què he treballat, he tingut la gran sort de rebre, pràcticament, carta blanca per part del director, fet que m’ha permès retrobar-me amb la meva formació escolàstica i crear per a imatge amb el mateix rigor que creant música de concert. Heus ací alguns fragments on el leitmotiv del personatge principal, el mag Dubidoso, apareix transformat de maneres completament diverses. La utilització del color de la orquestració, la reharmonització, l’intercanvi modal, l’augmentació del motiu, la tècnica contrària o jugant amb el contrapunt d’altres leitmotiv -quan aquests enllacen algun tipus de relació en la imatge- crea un discurs paral·lel entre la imatge i la música molt interessant.

11 The little wizard (tema principal a les fustes)

 

12 The little wizard (tema principal en tutti orquestral i cor)

 

13 The little wizard (tema principal mutat per disminució rítmica)

 

14 The little wizard (tema principal reharmonitzat modalment)

 

15 The little wizard (tema principal amb contrapunt d’un altre leitmotiv)

Voldria concloure l’article fent una crida gairebé pamfletària a l’oblit de l’etiqueta i del calaix i a l’apel·lació de l’obertura cultural i a l’eliminació dels prejudicis. És convenient acabar amb les etiquetes i, tot i que la temptació és forta perquè la inèrcia ja ve de lluny i la societat no ha avançat, ni de bon tros, a la velocitat que ho han fet les estètiques, hem de ser capaços d’admetre i d’avançar sabent observar el passat i, sobretot, enriquir-nos des del primer dia fins el darrer, perquè sinó ens passarem la vida buscant etiquetes que no trobarem i, per tant, descartant allò que no sapiguem guardar dins nostre. Per sort per a alguns i per desgràcia per a d’altres, les avantguardes ja van passar fa molt, i la modernitat i la postmodernitat, també. Ens cal una reformulació a gran escala per tal de ser capaços d’absorbir, valorar i saber discernir la gran diversitat actual. Obertura de mires (gran), criteri (el nostre, però format i argumentat), gust (el que sigui, però noble i contrastat) i, sobretot, emoció (hi ha qui l’ha intentat matar però no se’n surt). No ens cal res més.

* * *