ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Entrevista a Joan Margarit


CARME MIRÓ

A l’epíleg de Casa de Misericòrdia, el poeta diu:
“Si això és trist,
 molt més trista és la intempèrie dels versos”.

La polivalència intel·lectual i la curiositat versàtil de Joan Margarit (Sanaüja, 1938) ens ha dut a pensar que les seves paraules seran enriquidores per als lectors i lectores de la revista Sonograma Magazine.
L’arquitecte i poeta creu que el poema ha de complir la seva funció: que el lector, després de llegir-lo, sigui un altre. I així mateix, ho creu sobre la funció de la música. Joan Margarit ha traçat uns camins interiors propis per parlar-nos sobre la poesia i la música.

Carme Miró: Anem als orígens, quan comencem a tenir notícia d’aquest cant que està seguint el lirisme de la paraula, estem a Grècia…
Joan Margarit:
Encara no era independent la música. No ho era, clar. La cantarella no és el mateix que la cançó. I la cançó no és el mateix que la peça de música.

Joan Margarit  Foto©Maria Ivanova

Joan Margarit Foto©Maria Ivanova

A mi m’agrada molt fer aquesta distinció. La cantarella té el mateix equivalent que la rima i, fins i tot, el ritme en la poesia. Els seus orígens sembla que no són gran cosa més que una facilitat per la memòria. És a dir, l’origen de la rima i del ritme és propi de qui no té alfabet ni té manera de guardar el contingut d’una història en paper o en papir; per tant, l’ha de guardar a la memòria, l’ha de recitar. Per recitar, és millor recitar una cosa que té ritme i Homer podia recitar la Ilíada i l’Odissea seguides. Cosa que si no fos pel ritme seria pràcticament impossible.
En uns orígens molt pràctics, de sobte, es descobreix que aquest mateix ritme o que aquesta mateixa rima té una altra cosa. Seguint aquests dos components, un poètic, l’altre rítmic, arribem a la cançó. I de la cançó a la peça de música hi ha un pas.

La cançó té una característica, i és que en un percentatge molt elevat no s’entén el que es diu. Per això a la gent tant li fa escoltar una cançó en anglès com escoltar-la en rus, perquè escolta el que vol, perquè no s’entén. Fins i tot, encara que sàpigues anglès, si sents la Helen Merrill cantant, no saps el que diu; més o menys aquí pesques una paraula, aquí una altra…
Fins i tot la copla ens pot servir com exemple: tu sents una copla o sents una cançó popular i moltes vegades se t’escapa allò que està dient el cantant; perquè la cançó, per una banda, no permet tornar enrere, i per l’altra, no es diuen les paraules tan clarament com quan es parla.
No sé el que és la música, ni sé el que és la poesia, ni crec que ho sàpiga ningú. És per això que els professors van tant de bòlit.
El misteri esdevé quan utilitzem paraules que no serveixen pel llenguatge quotidià. Si jo ara et parlo a tu amb un poema, em diràs que m’he begut l’enteniment. Per què? Perquè no m’entendràs.
És en el territori de l’art on s’ha de buscar allò que amb les eines usuals de la nostra vida no hi arribem; aquest territori, com he dit abans, és la música. El que escriu una peça de música està molt lluny de tot això. El compositor escriu uns sons que no volen dir res, el significat dels quals no es pot buscar enlloc. Insisteixo, no es pot buscar un trosset d’aquesta sonata de Beethoven en un diccionari. Un so descontextualitzat no vol dir res. Sobre un so es pot dir, per exemple, que recorda un ocell; recorda, però no diu, no significa.

CM: Heu parlat de la memòria. Què vehicularia la memòria en l’art?
JM: La memòria… L’art sorgeix de no voler oblidar.

CM: Això només ho pot dir un poeta.
JM: És veritat. Jo crec que aquella famosa “noche oscura del alma” de Sant Joan de la Creu, és l’oblit. No sé si existeixen o no existeixen les “noches oscuras del alma”, però hi ha una que és l’ànima que no té res a la memòria, i aquesta és la “noche oscura”. Així te n’adones que posseeixes una cosa molt valuosa que es diu record. El record, primer te’l mires una mica desconfiat, perquè penses: jo he viscut setanta anys. Setanta anys posats l’un al costat de l’altra si jo els recordés tots, necessitaria setanta anys més per recordar-los.
La temptació és dir: el que jo recordo són uns quants flaixos aleatoris de la meva vida. Passa el mateix amb els somnis. Vés a saber quins residus agafarem aquesta nit per somiar. Comparat amb el que he viscut, el que jo recordo és poquíssim. Podem pensar que tot se n’ha anat en orris.
Hi ha una altra possibilitat però, i és que la intel·ligència continua estant aquí, i és per algun motiu. Per tant, això que jo recordo, no serà alguna cosa menys aleatòria del que em sembla? No serà alguna cosa filtrada per la meva intel·ligència? Podria ser l’essència del que jo he viscut? Es tractaria d’un record que he anat elaborant amb la meva intel·ligència? Si això és així, hi ha una intervenció cultural importantíssima; perquè si sóc jo allò que decideixo ser, d’una manera més o menys conscient, aleshores l’essència del que jo he viscut és molt diferent.
Em sembla que aquest “jo decideixo” i aquest “jo busco l’essència”, aquest “jo” no és el mateix “jo” d’una persona que sap llegir i escriure o no; una persona que escolta música o no.
D’aquesta manera donem redundància al paper de la cultura. La poesia i la música serveixen per comportar-te amb maduresa davant d’un dolor.

CM: Hi ha diàleg entre la poesia i la música?
JM:
No ho sé. Jo l’únic que sé és que els lieders de Franz Schubert no m’agraden, tot i que sóc un apassionat de la música de Schubert. Sempre busco desesperadament les transcripcions dels lieders per dos motius: un és absolutament subjectiu, no sóc prou sensible als lieders; i l’altre, perquè en un percentatge molt alt, les lletres de les peces de música més importants, no l’honoren; per la qual cosa es compleix el consell que ens diu que no podem posar dos elements artístics diferents de primera magnitud en contacte perquè es destrueixen.

Què és una bona cançó? Se m’acudeix que una bona cançó és Les fulles mortes, amb la lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma. La versió cantada per Yves Montand és una de les cançons més boniques que he escoltat. Per descomptat que hi ha moltes de tan belles com aquesta, però ara és aquesta la que em ve a la memòria.
Per escriure una bona cançó, segons el meu entendre, cal “descarregar” la puixança de la lletra i de la música. En els lieders, qui ho fa això? En efecte, ho fa Schubert fent una gran música però agafant un poema que, precisament, no ha passat a la història. Cap dels poemes, o cap dels poetes que han donat lletres a aquests grans compositors, són mínimament coneguts.
Tot això mai són regles absolutes, però ens serveixen per entendre’ns, amb les excepcions que facin falta.

CM: I aquesta “descàrrega” de la qual ens parles, es podria referir, també, a l’òpera?
JM: Segur. L’òpera és un territori en el qual no m’hi moc. Perquè no és la meva sensibilitat; l’òpera és massa grandiloqüent. Ha de ser-ho. Jo entenc que ha de ser-ho, però, precisament perquè ho és, no m’interessa massa.

CM: Deixem l’òpera i anem amb Joan Margarit.
JM: Amb mi?

CM: Sí.
JM: Mira, té. Et regalo aquest llibre que acaba de sortir fa poc, i que és una selecció de poemes que ha fet D. Sam Abrams; una tria de poemes que parlen de música, arquitectura, literatura, pintura… totes les arts. Ell ens diu com s’ha de llegir… (t’ho dic perquè fa referència al que tu estàs portant); diu que és un llibre que s’ha de llegir començant pel mig, on hi ha els poemes de música. Ho ha organitzat de manera que tot sorgeix de la música.

Joan Margarit Foto©Maria Ivanova

Joan Margarit Foto©Maria Ivanova

CM: Això és fantàstic, estem en el bon camí.
JM:
(un somriure) A mi em va fer gràcia quan m’ho va explicar. Veus, els poemes a l’entorn de la música. Me’ls estimo tots, perquè són com fills. De totes maneres, potser el que més m’estimo no l’ha posat amb la música, l’ha posat amb l’arquitectura, perquè és un poema que surto jo fent d’arquitecte, amb una cosa que he treballat molt, fent d’arquitecte restaurant i reforçant edificis vells, però no els antics i luxosos, sinó els que van fer als anys 50 per als emigrants que venien a treballar aquí; i que van fer-ho de mala manera i com van poder. Tots aquells blocs del Besòs… tot allò. Pensa que n’he arreglat molts, no diré tots, però un bon feix; m’he passat tota la vida arreglant-los, amb la gent a dins, clar.
Aquest és un poema que recull la visita en un pis d’aquests, visita per reforçar-lo, veure on estaven les esquerdes. I en aquestes visites, en la cuina, corrupte, sense porta, amb verdet, els plats bruts amuntegats, un noi escolta un vell pickup que toca discs de drapaire, però tots de Bach; i acaba dient, per aquest món dels plats podrits, portes arrancades, per aquest món cap més futur que Bach. I aquest potser els dels poemes que entra música, arquitectura i poesia.

CM: Com ha entrat la música a la vostra vida?
JM: Tard. Jo vinc d’un món humil, per tant d’una gent de camp, però d’una gent de camp pobre. El meu besavi va ser l’últim de la nostra nissaga que deuria ser ric, perquè aquí, a Castellbisbal, que està a prop de Barcelona, tenia lla casa pairal de Cal Margarit, i encara es pot veure la masia perquè és un centre cívic, i és espectacular. Aquell home ho va perdre tot a les cartes. Sí, s’ho va jugar tot i ho va perdre tot, de tal manera que el meu avi ja va sortir a treballar cap a Barcelona, i ho va fer amb espardenyes i el farcellet, a peu perquè no podia ni pagar-se el viatge. Aquell home que va treballar a Barcelona de mosso de peu, es va casar amb la meva àvia, que era de Sanaüja; tampoc tenia res. Tenia tan poca cosa que als catorze anys ja feia de minyona a Barcelona. Diguem-ne que els orígens són culturalment molt justos. La meva àvia, per exemple, no sabia llegir, però, en canvi, va plorar molt quan va morir en Verdaguer. Això és la cultura popular, els sentiments canalitzats per una línia, una estructura literària, diguem-ho així. I en aquest món, la música només eren les cançons. Suposo que és per on entren. He d’admetre que, als meus setanta quatre anys -per ser precisos- ha començat a sorgir dins meu aquesta relació que tinc entre les cançons apreses de petit i la musica de Bach. De sobte, ha emergit la música en els meus poemes. La qual cosa em fa sospitar que, per a mi, la música va ser inicialment això. Per exemple, hi ha cançons populars que són d’una gran riquesa musical i poètica. Ara recordo una cançó que deia… Jo i el pastor, que vivíem d’amoretes, jo i el pastor, que vivíem de l’amor… i s’ha acabat. Com a poema és un desastre absolut. Ara bé, aquest ritme tan primitiu, tan arcaic, que parla de l’amor, podríem dir-ne fins i tot romàntic, ho fa de manera eixuta. Aquí hi ha música evidentment o, millor dit, no hi ha música sinó que hi ha allò que segurament vol dir la música.
El temps passa, i per una persona que surt de l’adolescència cap a la joventut, i sense formació musical, segueix al seu aire; i el seu aire on el porta? Doncs, el porta als corridos mexicanos, als boleros i a tot aquest món musical, que no me’n penedeixo d’haver conegut perquè és, al capdavall, una porta d’entrada.
El tango segurament és l’única cançó que es pot llegir. És a dir, no es pot llegir la lletra d’un bolero perquè et cau la cara de vergonya; pel mateix motiu no pots llegir un corrido mexicano. En canvi, un tango el pots llegir. Per posar un exemple, jo he llegit lletres de tango a la nit, abans d’anar a dormir, al llit. Com ara: “la noche de reyes”, “la cieguita”. Tot això es pot llegir, i podem dir que estic llegint un poema molt primitiu, però un poema. És així com gradualment comences a entrar en aquest món, del qual s’acaba desfent la poesia i s’independitza, i comences a sentir l’ansietat de que aquesta música no pot viure sense lletra, a tenir la necessitat d’alguna cosa que es desprengui de la lletra. Això succeeix quan la poesia fa el seu paper. Entenc que aquest és el procés. En la nostra generació hi van haver dues coses que després, quan et fas gran, veus que no són tan senzilles, però a mi m’ho semblava, que són Txaikovski i Vivaldi. Després però, te n’adones que no és ben bé així, que no ho entenies, i que són compositors molt més complexos.

Crec que la bona peça de música i el bon poema han de tenir sempre aquesta entrada fàcil, cosa que no vol dir que s’esgoti, tot el contrari; però el que no pot ser és que d’entrada, la primera lectura sigui d’una dificultat extrema. Això no pot ser. Vol dir que estem davant d’un mal poema.
Si llegeixes un poema i et quedes exactament igual, a zero, la culpa és del poeta. No dic que després de la primera lectura d’un poema hagis de dir “ja estic al cel”. És com quan mires un quadre de Cézanne. Una persona que no hagi vist mai un quadre al menys dirà: “caram, quins verds” o “quin arbre”.
En aquest moment comences a entrar en la música i reflexiones: molt bé, jo ja he aprés a escoltar tots aquests grans compositors, ja escolto Brahms, vaig tirant una mica endavant i ja escolto Chopin, Xostakóvitx, i després?
En el meu cas vaig tenir la immensa sort de conèixer el jazz. La música que acaba, per dir alguna cosa, amb Xostakóvitx, continua el seu camí amb les cançons de Charlie Parker. Retrobo les sonoritats aspres del món contemporani en el jazz.
I aquesta ha estat la meva trajectòria. Crec que tota persona ha d’usar l’art com pot, com sap i com vol.

CM: Podria ser l’art un camí important per afrontar les crisis?
JM: Per descomptat, no n’hi ha d’altre. Jo diria que l’art i la ciència ens obren camins.
 La ciència, en una fase primordial, el que se’n diu la ciència bàsica, és com la filosofia. Està en els mateixos nivells que l’art. Hi ha intel·ligències que no es desenvolupen amb l’art, però sí que ho fan amb la filosofia; en definitiva, és el mateix territori. Dit això, podem preguntar-nos, quin és aquest territori de la filosofia i de l’art? És un territori en el qual et planteges que la teva vida està contínuament travessada, solcada pel dolor. L’experiència del dolor és present constantment; a vegades, es manifesta amb unes puntes d’intensitat que fa que es mostri amb tota la seva descarnada realitat.
En aquells moments que apareix el dolor governant-nos la vida, perdem la facultat de gestionar-la. Quan tenim un mal de queixal intens, o quan es mor una persona molt estimada, ens adonem que allò no ho sabem timonejar. Si el mal de queixal dura un mes, et mores, o et tires per la finestra. No pots gestionar el dolor intens. I si és un dolor moral, tampoc.

Llavors, què es pot fer? Sort en tenim que la naturalesa és molt sàvia, i per tant, el dolor intens no el manté, de seguida el converteix en una altra cosa. D’aquí ve el dol, que ens ajuda a convertir el dolor en tristesa. En efecte, la tristesa la pots gestionar i, en canvi, el dolor, no.
La persona pot fer que la seva tristesa sigui més o menys amarga, sigui més o menys dura, sigui més o menys dolça, sigui més o menys llarga. Arribats en aquest punt, ens podem preguntar com es gestiona la tristesa.

CM: M’esteu dient que l’art…
JM: En efecte, només hi ha una eina, l’art, i si molt m’apures la ciència bàsica i la filosofia, que també són útils per gestionar la tristesa. Si creéssim una acadèmia on s’ensenyés a gestionar els sentiments que van des del dolor fins a l’alegria, passant per totes les tristeses i les dolçors que hi ha pel mig; què ensenyaríem en aquesta acadèmia? Em sembla que està clar.
Bé, això tan senzill, la immensa majoria dels professors no ho saben. I per això ensenyen mètrica quan volen ensenyar poesia. O a llegir un pentagrama quan volen ensenyar música.
I dius: escolti, no és això. Això forma part de tot. Però, clar, ensenyar mètrica, és com si a tu per viatjar en tren t’exigissin el carnet de maquinista. No necessites pas el carnet de maquinista per viatjar, només necessites saber mirar per la finestra i gaudir del paisatge.
El que ens cal saber, és que l’art i la cultura poden ajudar a gestionar les tristeses, i per tant, una persona inculta patirà més que una persona culta. Sense cap mena de dubte.
Per això, aquelles escenes de dolor esquinçadores, només es poden donar dins del col·lectius amb poca cultura. Entenguem-nos, amb més cultura, no és que siguis més educat, sinó que tens més eines per gestionar les emocions; res més.

* * *