ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Música i noves tecnologies: Legislar el futur de la música


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

Com sabem, una de les maneres en què la revolució digital ha canviat el món de la música fa referència a la seva distribució. Internet permet que un nou producte musical estigui immediatament a l’abast de consumidors de tot el món, però també ha obert la porta a una explosió de la pirateria sense precedents.
Aquests dies s’ha estat parlant molt de dues iniciatives legals discutides al senat americà, ambdues lligades al control d’aquesta pirateria. Es tracta de Protect-IP Act (PIPA) i la seva contrapartida al congrés, la Stop Online Piracy Act (SOPA).

©Maria Ivanova

©Maria Ivanova

La controvèrsia estava servida: per un costat la indústria de l’entreteniment recolzava agressivament la proposta, incloent societats d’autors com ASCAP i SoundExchange, sindicats de músics com AFM i organismes com MPAA i RIAA, del camp del cinema i de les cases discogràfiques respectivament. Entre els més aferrissats opositors es trobaven importants sindicats d’escriptors com WGAW, Opera America, National Alliance for Media Arts and Culture, etc, per no parlar del considerable nombre d’artistes independents. Els partidaris argumentaven que era crucial lluitar contra les webs estrangeres de distribució il·legal com pretenia aquesta legislació. Els detractors consideraven que, si s’aprovaven les proposicions de llei, es produiria una retallada de la llibertat d’expressió i que webs i serveis que els músics fan servir a diari podrien desaparèixer. La llei PIPA donaria carta blanca als governs per a bloquejar webs i practicar la censura sota el pretext de protegir el copyright. A més, d’acord a les organitzacions de músics, la llei només tenia en ment la distribució il·legal de materials produïts per les grans companyies, però no considerava que el músic independent actualment connecta amb els fans i distribueix el seu producte a través de circuits que també sofririen grans retallades. SOPA, entre altres coses, permetria qualificar d’infractores webs que la majoria d’usuaris fan servir legítimament: molts músics i productors independents intercanvien fitxers d’àudio a través de serveis com Dropbox. SOPA podria fer tancar Dropbox si hi hagués un sol usuari que intercanviés material subjecte a copyright. Segons els experts en informàtica, la llei permetria bloquejar noms de domini, però no tindria cap efecte sobre les webs pirates, que simplement podrien canviar de nom de domini o podrien dir als seus usuaris que hi accedissin per la seva adreça IP numèrica. En canvi, el sistema Domain Name Server (DNS, la “guia de telèfons” d’Internet que lliga els noms de domini amb les adreces numèriques) rebria un impacte molt nociu.

En un moviment sense precedents, els músics, activistes artístics, usuaris d’Internet i empresaris han aconseguit fer tanta pressió que el congrés ha estimat que SOPA i PIPA no podien ser aprovades en el seu estat actual i que necessitaven una urgent revisió. Entre les mesures de pressió més vistoses, el passat 18 de gener es va produir una apagada voluntària d’una munió de webs, incloent Wikipedia i Reddit.

Els músics independents, com les grans distribuïdores, volen que el mercat musical digital creixi d’una manera orgànica que beneficiï tant els creadors com els distribuïdors i, per tant, no són contraris a que es legisli contra la pirateria. Ara bé, les actuals redaccions d’aquestes lleis tornen a cometre l’error del qual tant hem parlat des d’aquesta columna: en protegir les grans distribuïdores únicament, sense considerar els efectes positius de la llibertat actual, el legislador està pensant en patrons del passat. El primer que cal analitzar és les raons i dinàmiques de la pirateria en el marc dels canvis imposats per la Revolució Digital. El principal objecte de la pirateria informàtica són els media,particularment música, pel·lícules i programes de televisió. Ja hem parlat del fet demostrat que quan l’usuari pot accedir de manera fàcil i assequible als continguts, la pirateria baixa en picat. És el cas de Suècia, abans meca de les webs pirates més importants del món com Pirate Bay i Pirate Party, però que ha aconseguit baixar la seva pirateria un 25% des de 2009 mitjançant polítiques d’accés directe a preu assequible. El problema, per tant, és que quan el creador o distribuïdor posa barreres d’accés al contingut, el consumidor troba altres maneres d’adquirir-lo.

En una situació en la qual es generalitzés l’accés immediat i il·limitat als materials prèvia quota fixa (la “música com aigua” de que parlàvem en el primer d’aquesta sèrie d’articles), les webs pirates serien obsoletes. Els distribuïdors han d’esforçar-se per facilitar l’accés als consumidors, tal com ja estan fent els músics independents: donant lliure accés a un parell de cançons del seu darrer treball, un grup pot incrementar el nombre de fans i fidelitzar-los, tot augmentant les possibilitats que l’afeccionat decideixi anar a un concert del grup o descarregar-se legalment tot l’enregistrament.

Una altra possible solució, practicada per un nombre creixent d’artistes novells i consagrats, és focalitzar les vendes en plataformes digitals com Itunes o CDBaby i, al mateix temps, atorgar concessions a webs que es basen en l’anomenat “streaming without ownership” (“reproducció en temps real sense propietat), és a dir, en distribuir música d’accés immediat sense que l’usuari en tingui una còpia sencera en el seu ordinador, com fa Pandora o Spotify. La necessitat del consumidor està coberta i la redistribució il·legal del contingut –encara que possible– és força més difícil. Recents estudis com el de l’empresa de telecomunicacions Ericsson revelen que als Estats Units més d’un 70% d’usuaris fan servir reproducció en temps real de música i un 36% mira pel·lícules amb la mateixa tècnica. Un bon ús de la tecnologia és igualment profitós per a les grans distribuïdores: si les majors del cinema invertissin en portals digitals d’accés directe regulats per subscripció s’estalviarien molts diners en intermediaris i fidelitzarien els usuaris que, havent pagat una mòdica quota, intentarien aprofitar-la consumint més productes de la mateixa empresa.

SOPA i PIPA representen filosofies legals basades en patrons originats en un món que s’està acabant. Com a tals, vénen a omplir un buit legislatiu i lluitar contra pràctiques que ens afecten a tots. Ara bé, a fi i efecte de construir legislacions de llarga durada que aportin solucions reals en lloc de sortides peremptòries, cal que el legislador analitzi les noves situacions i la tecnologia a l’abast amb la ment oberta, amb la valentia de voler innovar i trencar esquemes.

* * *