ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Maria Lluïsa Cantos, ambaixadora musical espanyola al cor d’Europa


JOAN VIVES

Cau la tarda del darrer dia de 2011 quan enceto aquestes línies a l’entorn de l’apreciada pianista Maria Lluïsa Cantos, a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment a finals dels anys 90 arran d’una entrevista als estudis de Catalunya Música. En una tarda d’evocadora com aquesta no hi falta de fons la Sonata en del Pare Antoni Soler amb que comença el primer CD que la Maria Luïsa va enregistrar el maig de 1985. A la portada hi destaca el símbol de la “Stiftung Música Española Schweiz” (Fundación Música española Suiza) institució referencial al país helvètic pel que fa a la divulgació de la música ibèrica, que ella mateixa va impulsar a partir de 1979 al costat del seu marit el violinista suís Angelo Maccabiani, mantenint una intensa activitat durant més de dues dècades fins el 2001.

Amb seu a Baden, aquesta Fundació va materialitzar la seva activitat primer en forma de cursos magistrals, conferències i concerts, on hi varen intervenir noms referencials del fet musical com Pepe Romero (guitarra), Joaquín Nin-Culmell (compositor), Montserrat Torrent (orgue), Enriqueta Tarrés (cant), Rafael Puyana (clavecí), Lucero Tena (castanyoles) o Lluís Millet (conferenciant), entre altres. Després es va arrodonir amb la creació el 1996 d’un important arxiu format per catàlegs de compositors espanyols i un fons de més de 1000 partitures, documents, manuscrits, facsímils, gravacions…

©Maria Ivanova

©Maria Ivanova

L’any s’acomiada amb un dia lluminós de temperatura inusitadament agradable per a un mes de desembre… una percepció que arriba a través de la finestra del meu despatx i que sintonitza plenament amb la manera de tocar de Maria Lluïsa Cantos, sempre imbuïda d’una sonoritat cristallina, intensa, de generosa expressió emocional i que no amaga una concepció interpretativa propera a l’escola pianística russa.

El seu segell més destacat, allò que sempre impacta del seu bon fer interpretatiu, és tal vegada aquella dimensió que el compositor Frederic Mompou va afirmar en sentir-la en una actuació al Palau de la Música Catalana. Després de qualificar-la d’ “exquisida i sorprenent“, va destacar “… la manera com la intèrpret entén la música que toca i la projecta al públic amb un gran abocament d’emotivitat “. És aquesta intensitat un dels grans arguments que fa inoblidables els directes de la Maria L luïsa i que fins i tot transcendeix a les gravacions d’estudi, on ràpidament es percep que no renuncia ni a un bri d’aquesta força. La Maria Lluïsa no es deixa sentir… es fa escoltar! Els atacs, els jocs rítmics, les magnètiques progressions cap als clímax. Només cal escoltar la intensitat del seu “Albaicín” d’Albèniz o la fluïdesa etèria dels rajos de notes de l’ “Allegro de concert” de Granados.

Van caient les darreres llums d’aquesta tarda d’hivern.

També era hivern quan Maria Lluísa Cantos va néixer. Era el 13 de gener de 1943 a Barcelona. “…entre plaça de Catalunya i la plaça Universitat”, com ella mateixa em va comentar fa temps. Amb 3 anys començava a tocar i amb 5 ja va fer la seva primera actuació pública a Ràdio Barcelona interpretant dos Minuets de Bach, “La campana de la tarda” de Granados, unes Variacions de Mozart, una peça de Schumann… En aquell temps va ser alumna de Rosa Mir professora de l’Acadèmia Marshall. Als 8 anys va començar els seus estudis oficials de piano i orgue al Conservatori Superior Municipal de Barcelona amb els professor Dotras-Vila, Joaquin Zamacois, Montserrat Torrent (amb qui va estudiar orgue) i particularment amb Joan Macià (amb qui va estudiar música de cambra) de qui reconeix haver tingut una gran influència. És fàcil trobar per Internet alguna de les seves fotos tocant el piano de molt menuda, per tant no sorprèn que completés la carrera amb 16 anys, assolint el Premi Extraordinari que li va representar l’oportunitat de tocar el Concert per a piano i orquestra d’Edvard Grieg amb l’Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà. Els anys següents van ser de perfeccionament, primer als curs de Santiago de Compostel·la (amb l’Alícia de Larrocha, Frederic Mompou, Joaquim Nin-Culmell, Daniel Ericourt). Després a París, on durant un any, i gràcies a la beca del premi “Maria Barrientos”, va poder ser la darrera alumna del prestigiós pianista francès Lazare Levy (1882-1964). Posteriorment, una beca de la Fundació March, la portarà a Viena on va ser alumne durant quasi dos anys de Richard Hauser. A la capital austríaca també va tenir l’oportunitat de conèixer a Herbert von Karajan, Alfed Brendel i Jorg Demus.

Amb 24 anys debutava al Carnegie Hall de Nova York i amb 29 va establir la seva residència a Suïssa. Coneixedora i ambaixadora de la gran tradició musical pianística espanyola, el país dels Alps va esdevenir un veritable repte per a ella. Quasi ningú coneixia allà el meravellós repertori de música espanyola que a partir d’aquell moment esdevindria l’epicentre de la seva trajectòria durant més de 20 anys. Només cal repassar la seva discografia. Després de l’esmentat CD de 1985 amb repertori variat dedicat a compositors com Albèniz, Granados, Mompou, Nin-Culmell, Pare Soler, al costat de Debussy, Chabrier i Ravel, el següent enregistrament és una fascinadora antologia del repertori pianístic del sevillà Joaquin Turina (1882-1949) enregistrada el novembre de 1993 amb motiu de la primera Exposició Internacional que es va fer sobre Turina durant un mes a la Tonhalle de Zürich, incloent alguns primers enregistraments mundials així com la recuperació de la “Fantasia del reloj” opus 94. Novament els dos grans arguments polaritzadors de la personalitat de la Maria Lluïsa hi son presents, força i subtilesa, sàviament barrejades en una extraordinària paleta de colors sonors servida en safata per la música del compositor sevillà. El professor Jean-Jacques Cognard, de la Sorbonne de París, ho va descriure el 2004 amb gran habilitat dient “Legato sublim, efectes de distància, lirisme, misteri, fantasia, flexibilitat i passió per la dansa salvatge, tot està allà. No li falta res”.

Pàgines de l'article: 1 2