ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Maria Lluïsa Cantos, ambaixadora hispana a Suïssa


MARGARIDA ULLATE I ESTANYOL

Louis Moritz, Marc Birkigt, Hans-Max Gamper o Robert Gerhard foren emprenedors suïssos que van veure un futur prometedor a la Catalunya de la segona meitat del segle XIX. S’hi van traslladar per viure-hi, i -excepte el segon- també hi van morir. Ja fos amb la cervesa, amb els cotxes incipients de la Hispano Suiza, amb la fundació d’un gran club de futbol com el Barça o amb l’empresa vinatera i l’educació de dos fills il·lustres, tots ells van reeixir i excel·lir en els seus projectes. Semblaria just demanar, doncs, que algun dia Catalunya retornés als suïssos una empresa de valor similar. Com la de M. Lluïsa Cantos. Potser la comparació no és del tot encertada, perquè la nostra pianista catalana no és empresària, però sí que posseeix unes dots d’emprenedora que, sumades a les d’intèrpret del piano, fan d’ella una figura singular en el món musical d’àmbit hispànic.

©Maria Ivanova

Maria Lluïsa Cantos és potser, i abans que res, una extraordinària intèrpret de piano i una ambaixadora de la música espanyola en general, com segurament quedarà palès en algun dels articles publicats a Sonograma Magazine. Els seus enregistraments de l’obra pianística de Joaquín Rodrigo, Joaquín Nin-Culmell, el pare Antoni Soler, Isaac Albéniz, Enric Granados, Frederic Mompou o  Francisco José Martín Jaime, del qual també ha estrenat obra, són una carta de presentació que es reafirma i s’amplia quan se l’escolta en directe. És aleshores quan tota la seva energia, la seva capacitat de concentració, el seu desig de compartir el que ella extreu de les obres que interpreta i la seva experiència arriben d’una manera diàfana a qui l’escolta. Això ho ha demostrat a la terra que l’ha vist néixer, però potser ho ha fet poc sovint i amb llargues intermitències.

Si bé és cert que a les hemeroteques podem trobar el ressò de l’activitat concertística d’una M. Lluïsa Cantos, que va passar de prodigi a promesa, i d’aquí directament a l’escena internacional, no és menys cert que, a casa nostra, aquesta activitat ha quedat molt espaiada en el temps, probablement perquè va fixar la seva residència a Suïssa els anys setanta. En un ràpid repàs per la premsa de la Barcelona des de finals dels anys cinquanta, trobem informació d’una pianista que, després d’obtenir el títol al Conservatori Municipal de Música de la nostra ciutat, és present tant a la programació de les Joventuts Musicals (1959) com al mateix Conservatori (1960), a concerts de l’àmbit privat, com és el cas del Col·legi d’Advocats o la Universitat de Barcelona (1961) i al Palau de la Música Catalana (1961). Se la pot trobar també al Seminario de Música Contemporánea dels cursos de «Música en Compostela» com a becària en l’edició de 1962, fent concerts amb la Banda Municipal (1963) o en un concert a l’ambaixada de París el 1965 després d’obtenir el Premi Maria Barrientos, fet que li va facilitar poder estudiar amb Lazare Lévy.
Pot semblar frívola, però també significativa, una entrevista “Mano a mano”a La Vanguardia, el 15 de gener del 1963, amb motiu d’haver guanyat el Concurs Internacional de Ginebra d’interpretació. Maria Lluïsa Cantos mostrà una absoluta seguretat en ella mateixa, malgrat la seva joventut, i també deixà clars els seus objectius a un Manuel del Arco massa amoïnat per un presumpte “xicot”de la pianista. Ja el 1966, fa el salt a Nova York i es presenta amb un programa format íntegrament per música d’autors espanyols. De tornada a Barcelona, actua al Real Círculo Artístico i obté una crítica molt favorable de Xavier Monsalvatge. L’any següent, la premsa catalana recull el ressò dels seus èxits a Itàlia, formant duo amb la violinista Helga Hussels i, novament a Barcelona, presenta un programa eclèctic a l’Institut d’Estudis Nordamericans, amb obres de Béla Bartók, Khatxaturian, Claude-Achille Debussy, Maurice Ravel i George Gershwin. El 1969, en una nova gira pels Estats Units d’Amèrica omple el Carnegie Hall, ampliant la seva estada per països sud-americans. No és fins uns anys després, el novembre de 1974, que tornem a trobar notícies de M. Lluïsa Cantos a la premsa barcelonina amb motiu de la seva participació a la Temporada de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, interpretant el concert per a piano i orquestra de Scriabin. El 1977, “La Vanguardia”publica la notícia d’una actuació a la seu de les Nacions Unides de Ginebra per commemorar el centenari de Manuel de Falla, on M. Lluïsa Cantos interpretà les Cuatro danzas españolas de l’autor de Cadis. El 1984 trobem la retransmissió en diferit i per RNE Ràdio 4 d’un dels seus concerts amb obres del Pare Soler, Chopin, Debussy i Ravel, i el 2005 veiem anunciat un concert amb l’Orquestra Simfònica Sant Cugat a l’auditori de la localitat vallesana, amb el Concert per a piano de Grieg. El 2008 participà en un acte d’homenatge a Joaquim Nin-Culmell a la Pedrera, compositor per al qual sent una especial devoció i del qual es reivindica com la primera intèrpret en enregistrar, senceres, les seves Tonadas.

Les hemeroteques també recorden la formació de M. Lluïsa Cantos com a organista, fet que ajuda a comprendre la seva passió per la música antiga espanyola i la importància atorgada a certs instruments -com la guitarra i els seus precursors- en l’evolució i el reconeixement mundial del valor del Segle d’Or musical espanyol. Malgrat el fet que el seu repertori sigui majoritàriament de compositors de l’àmbit hispànic, això no li impedeix enfrontar-se amb partitures d’altres creadors no espanyols, tinguin o no afinitats amb aquesta música (escoltin el seu Debussy al disc editat per Solstice 171, un enregistrament que permet salvar M. Lluïsa Cantos de qualsevol encasellament com a intèrpret de música espanyola). En parlar de la seva discografia, cal advertir que aquest mes d’abril quedarà ampliada amb un testimoni de la seva activitat recent en directe i a casa nostra: el concert que va fer a l’Auditori de Sant Cugat el proppassat 22 de febrer, i que també esperem escoltar per les ones de Catalunya Música i en el qual va interpretar obres de Brahms, Schumann, Scriabin, Granados i Mompou. Escoltin-la també, si poden, en el Concert per a piano i orquestra del compositor noruec Edvard Grieg que donarà a Barcelona, dirigit pel mestre Salvador Brotons, el 22 d’aquest mes d’abril. És una llàstima que no el tingui enregistrat comercialment per poder apreciar com l’entén: sense deixar que la seva tècnica li arrabassi el sentit líric, i deixant l’espai necessari perquè els ritmes de les danses noruegues vagin calant dins l’atenció de l’espectador.

Les referències discogràfiques de Marco Polo, Solstice o de RTVE les trobareu fàcilment a les botigues. Desconeixem, però, la distribució que el segell Música Española té al territori espanyol. Si voleu escoltar aquesta discografia íntegrament, podeu passar per la Biblioteca de Catalunya i demanar-la, gràcies a la gentilesa de la seva intèrpret que en va fer donació a la nostra entitat ara fa vuit anys.

Més enllà dels escenaris, hi ha una faceta de M. Lluïsa Cantos que és la que ens permet parlar d’ella com d’una empresària cultural. I aquesta faceta no és altra que la de divulgadora de l’obra de compositors espanyols i hispanoamericans a Suïssa, una tasca que fa més de trenta anys que es desenvolupa sota el guiatge de la pianista catalana a la ciutat helvètica de Baden. En el seu llibre excel·lentment documentat, 25 años de música española en Suiza (Alpuerto, 2003), Luis Mazorra Incera recull exhaustivament l’activitat de la Fundación Música Española Schweiz des del 1979 al 2003. Si bé l’embrió de tota aquesta activitat fou un curs d’interpretació pianística d’obres de compositors espanyols iniciat el 1979, l’èxit de l'”empresa” es va ampliar a altres instruments. Es van organitzar cursos d’arpa, guitarra, orgue, castanyoles i veu amb la participació de professors de la talla de Nicanor Zabaleta, Rafael Puyana, Pepe Romero, Montserrat Torrent, Lucero Tena o Enriqueta Tarrés. Aquest mateix impuls va determinar que les activitats s’inscrivissin dins un marc jurídic que garantís la seva continuïtat, i així es va constituir l’Asociación Música Española primer (1983-1987), i posteriorment, la Fundación Música Española en Suiza (1988).

Un cop consolidat el projecte de la Fundació, M. Lluïsa Cantos i el seu primer marit, el violinista Angelo Maccabiani, van creure que calia posar en marxa un element d’expressió artística que divulgués directament les obres musicals que volien donar a conèixer al públic suís. Així fou com es creà l’Ensemble Hispano-Suizo (1993), un grup de cambra que s’inicià com a duet violí-piano i que arribà al seu zenit amb els concerts d’homenatge a Joaquín Turina i d’Eduard Toldrà. Després de la tràgica mort de Maccabiani l’any 1996, es féu un parèntesi a l’activitat del conjunt instrumental, que va canviar el seu nom pel de Ensemble Música Española el 1998.

Gairebé encavalcant-se en el temps, l’abril del 1996 la Fundació va crear un nou servei: l’Archivo Musical. Una col·lecció bibliogràfica de més de 1.000 obres de compositors espanyols, iberoamericans i suïssos, moltes d’elles dedicades a M. Lluïsa Cantos. Gran part d’aquest fons és de creació de compositors contemporanis. Aquest vast repertori es completa amb una extensa bibliografia i també amb una col·lecció de discos que, al llarg dels anys, ha configurat el que amb tota seguretat serà la col·lecció musical hispana a Suïssa. L’any 2007, en un gest intrínsec a la personalitat de M. Lluïsa Cantos, la pianista va fer la donació d’aquest llegat a l’Institut de Musicologia de la Universitat de Zuric. El fons, doncs, és a l’abast dels estudiosos i dels investigadors suïssos. Part de la riquesa d’aquesta col·lecció es troba en el fet que recull, com hem dit abans, obres de molts compositors catalans i espanyols contemporanis. Entre molts altres noms trobem els de Lleonard Balada, Salvador Brotons, Carmelo Bernaola, Delfí Colomé, Carlos Cruz de Castro, José Ramón Encinar, Antón García Abril, Ernesto i Rodolfo Halfter, Frederic Mompou, Xavier Monsalvatge, Joaquín Nin-Culmell, Joaquín Rodrigo, Eduard Toldrà o Joaquín Turina, per citar només els de contingut més representatiu.

És curiós constatar com, si ens remetem a un dels noms suïssos de l’inici d’aquest escrit, trobarem entre les referències de l’arxiu de la Fundación Música Española Schweiz quatre obres per a piano de Robert Gerhard, fill d’aquell vinater del mateix nom que va anar a raure a la localitat de Valls. Suposem que estaria molt orgullós de saber que, ni que sigui indirectament, ell va donar un fruit que amb el temps tornaria un benefici del seu país d’origen. I tot això -que no és poc- ho devem a una dona tenaç, pianista excepcional i pedagoga convençuda dels valors de la música del seu país fins a l’extrem de posar tots els mitjans al seu abast perquè la tasca que ha portat a terme sigui compartida i entesa pels seus conciutadans, ja siguin els del país helvètic o, per extensió, tots els que vulguin gaudir de la música hispana fora d’aquest territori.

* * *