ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Quadern de sons, Part IV


RICARD CASALS ALEXANDRI

Operació

Hi ha dies en els que no em vull “perdre res-de-res”. Surto equipat amb el quadern de notes, el gravador portàtil i la petita càmera digital, camí de la feina. Massa per tan poca estona.

Fer fotos demana una altra manera de caminar. Gravar ambients i sons demana no tenir gaire pressa i acceptar i aguantar els acudits del senyor Murphy[16].

Ser un caçador. Ser un pescador. Esperar. Ensumar. Anar ben equipat però lleuger. Conèixer la presa. Atent, però sense tensió. Antenes sintonitzades. Conèixer l’Art de la guerra, de Sun Tzu.

I tanmateix, no donar massa importància a tota l’operació.


© Desislava Tsankova

© Desislava Tsankova

 

Otodate. Punt d’escolta             

Punt d’escolta. Otodate és una paraula japonesa composta pels ideogrames escoltar i punt. Quan troba un lloc que es mereix una pausa perquè se n’escolti el so, Akio Suzuki  el marca pintant un cercle que envolta dues figures que representen una parella de petjades i les dues orelles. L’han convidat a crear els seus itineraris d’otodate a Berlin, Paris i Torí.

La primera notícia d’Akio Suzuki va ser amb Soundsphere[17], un llibret-CD que vaig trobar remenant en la secció d’art d’alguna llibreria. En el CD hi ha peces fetes amb versions de l’analapos i una harmònica de vidre, instruments seus.


Paraules

Al diccionari hi pots trobar:

  • Musica (sense accent): Embolics, maldecaps, etc, que porta una qüestió, un afer.
  • Soroll: Moviment tumultuós o sediciós.
  • Silenci: Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit.

Parlar i actuar

Acabo de veure Revolutionary Road, un DVD de lloguer en versió original. Quines veus! Quina enveja! Quan pots escoltar (i veure, és clar) actors que parlen tan bé, quin goig!

Per què “actuar de manera natural” pot arribar a significar “no vocalitzar”? Per què es valora tant el no pronunciar del tot bé, el deixar les paraules a mig dir, les frases sense final i el no projectar? Per què, quan entenem el què diu un actor, ens pot arribar a semblar excepcional?


Pel·lícules i esternuts

Mescla començada de pel·lícula de producció original = poc temps per prendre notes, remenar papers i escriure al quadern. L’horari és llarg però el temps és curt. Molta feina i concentrada. Equilibri de contraris. Els festivals esperen films. El de Sitges també. I la feina del mesclador és precisament aquesta: ajudar a acabar films. Al menys, en la part del so.

És clar que també és època de refredats, I entre esternuts, només hi ha temps per una lectura curta, espaiada, com sempre són els haikús. Per la nit, abans d’anar a dormir o pel matí, abans d’arrencar la jornada. Tant se val.


Pensar el so?

Es pot concebre el so d’un projecte a priori? Es pot imaginar? Em resisteixo a acceptar que un so no es pot concebre, que un so no es pot rumiar ni imaginar. Ja sé que un text es pot elaborar mentalment abans d’escriure’l. I que una melodia es pot inventar, xiular o cantar abans d’anotar-la.

Però em sembla que hi pot haver, a priori, un acostament al disseny d’un so (o d’un projecte de sons). Encara que el treball sonor es faria ja amb els sons a les mans. Perquè és quan es grava el so, quan s’escolta el gravat, quan s’escurça, s’allarga, s’edita (com amb un text), quan hi ha contrast amb l’altre so, quan hi ha contrapunt, quan s’equalitza, es processa, es manipula, etc, és aleshores quan es treballa amb el so. Directament.

Una part de pensar un so és pensar l’escenari on el so existeix. O existirà, encara que sigui curt, breu. Una altra part és saber què o qui el produeix. Si és que cal que alguna cosa o algú el produeixi.

Em sembla que es pot imaginar quina forma tindria aquest so (si tingués forma). O quin to-color tindria (si tingués to-color). Potser sí que es pot assajar un so, imaginant-lo o dient-lo.


Persistència                                                        

Va arrencar una bitàcola. Un blog, paraula que li va semblar menys ampul·losa. Va escriure la primera nota. De tant en tant, la modificava, la corregia, l’ampliava. Sempre la mateixa nota, però. Sempre el mateix post. Al cap d’unes quantes setmanes el que es podia llegir ja no s’assemblava gens a la primera redacció. Va seguir fins que el resultat li va semblar satisfactori. Als tres mesos va escriure la segona nota, la segona entrada del blog.

La seva persistència em sorprèn, m’enlluerna. I justament per això li segueixo els passos. Els petits passos, els petits canvis. Quan crec que donarà el post per definitiu, em deixa fora de joc amb un detall inesperat, un gir únic. Com un músic de jazz, els seus textos evolucionen, modulen, viatgen com en un solo inacabable. De moment.


Petites històries

1.  Va tornar a la música per un camí amagat, perdut, oblidat. Poc a poc, sense adonar-se’n. No va tocar mai més dalt dels escenaris. Però la gent anava a escoltar-lo, des del carrer, quan es retirava per assajar.

2.  Tots els nens de l’escola van passar un estiu dolent degut a l’esgarip horripilant del guix del professor de tecnologia gratant la pissarra. Gratant-la d’aquella manera, precisament el darrer divendres. Maldecaps, vertigen, mal humor, indisciplina. Tota mena de petits desajustos orgànics.


Plàtans

La Travessera de Gràcia travessa el nostre carrer, que baixa fins el mar. En la direcció de l’Hospital de Sant Pau, aquesta travessera és plena de plàtans. En el xamfrà, una zona fronterera, trobes fulles de lledoner barrejades amb fulles de plàtan, a tocar de la font. Les fulles de plàtan, grans com un full de paper DIN A4, tenen un altre so al ser trepitjades o remogudes.

Tenir un so? Fer un so? Donar un so? Sonar? Potser les fulles estan més seques i el so també ho és, una mica aspre. El so de les fulles de lledoner és gregari, de grup. I més humit, un so més suau, potser llefiscós.

Però aviat no hi seran. Les brigades fan neteja als carrers i ens estalviaran el plaer de somiar en un bosquet a tocar de casa.


Platja i onades

Hem anat a passejar a la platja del Bogatell de Barcelona. Em fixo en el lliscar de les onades i en el seu so. De dreta a esquerra, suaument. La remor de l’aigua, en arribar a la sorra, segueix el ritme de les onades que s’entrellacen i es desplacen, sonorament, en l’eix horitzontal. Deixo de pensar-hi. Tanco els ulls i escolto.


Propòsit

Ho volia gravar tot. Frenèticament. Sense treva. Sense defalliment. Fins que es va aturar en sec: es va adonar que necessitaria la resta de la seva vida per escoltar-ho. I que li faria falta encara més temps per a fer-ne una tria! Sense comptar, és clar, amb tots els canvis tecnològics que farien trontollar el seu propòsit. Després de l’aturada es va quedar uns mesos en blanc, sense un objectiu clar.

A través d’uns coneguts comuns sé del cert que s’ha jubilat i, resignat, segueix caçant sons. Els neteja, els endreça, els hi adjudica un nom i els guarda en caixes de plàstic. Un dia l’he de visitar. Qui sap, potser em fa hereu universal.


Qualitat del so 

Confonem sovint la qualitat del so amb la qualitat de la seva gravació (rec) i reproducció (play). La qualitat d’un text no depèn de la qualitat del paper, ni de la tinta, ni del tipus de lletra ni de l’estat en que es troba el llibre.

La qualitat d’un so, em sembla, depèn més de com i quan l’hem gravat. També depèn en com i perquè l’hem triat. La qualitat d’un so és una abstracció. És la seva capacitat d’evocació. És la seva capacitat de transformació, de metamorfosi. És el seu grau de musicalitat. És el seu caràcter i personalitat.

És clar, també depèn en com relacionem aquest so amb els altres sons. I en com es deixa relacionar. Hauríem de tancar més els ulls, deixar de mirar tantes pantalles d’ordinador i escoltar més. Escoltar els sons en ells mateixos. I el seu ressò. I en com es parlen entre ells.


Quan ningú escolta

Ja ho vaig veure de seguida. Tal com venia enfilat, en Romeu no podia dur bones intencions. Només ser davant meu, em va engegar: «Amic, el temps és una màquina brutal, tot ho trinxa. Quan més t’hi oposes, més et xafa i t’ignora. Què vols que et digui, se’m fa difícil comprendre que, de fet, el temps no existeix! (en Romeu fa una petita pausa) … i posats a dir, el so tampoc existeix i tu, que dius que t’hi dediques, hauries de saber-ho: el so és una sensació i només hi ha so quan algú l’escolta. Si ningú està escoltant, res de res!»

I així, amb aquest to una mica impertinent i burleta, en Romeu va enfilar rambles avall.

El so no existeix. Només hi ha so quan algú l’escolta. Això em sonava, fil per randa, a la qüestió, gairebé metafísica, de si quan cau un arbre al bosc i no hi ha ningú escoltant, hi haurà algun so? He d’estudiar-m’ho bé i quan el torni a veure em sentirà.


Quatre ratlles i mitja sobre el soroll

  • Els sorolls que fan els demés molesten més que els que fem nosaltres.
  • El grau d’incidència dels sons depèn de les circumstàncies. Una canonada sobta més en un concert de flauta que enmig d’una batalla.
  • Els sorolls del veí de dalt ens molesten més que els del veí de sota.
  • El control del volum sonor dels televisors actuals ha empitjorat ostensiblement. No hi ha manera d’afinar: o està massa fluix o està massa fort.
  • De dia no ho sent ningú, però de nit ho pot sentir tothom.

Rentadores

Les rentadores són mortals. Mortíferes. Si l’habitació et dóna al celobert + les rentadores habiten al celobert = desastre acústic.

Hores intempestives. Centrifugats brutals. Maquinària vella que grinyola només en obrir la porta. Cal reconèixer que es tracta d’un treball sonor d’envergadura, amb els seus relleus: quan una s’atura, exhausta, una altra la substitueix. Què hi farem!


Ressò (res–so)

Dir No, al so principal de l’objecte. En canvi, dir Sí, a com sona al entrexocar amb altres objectes o superfícies, al so que fa abans o després de la seva funció bàsica com a eina.

El so dins les capses i calaixos. Arrossegar una cadira, plegar un paraigua, dos gots que es toquen, el frec dels pantalons texans en un passadís, la roba de la infermera mentre puja la persiana, el túnel del metro sense metro. El contrast, la variació, la diferència. El silenci a la feina quan ets dels darrers a marxar, tard i de nit.


[16] Aquest és el Edward A. Murphy Jr., el de les lleis pocasoltes.
[17] Soundsphere: CD i llibret editat per Het Apollohuis, Eindhoven, 1990.


© Ricard Casals Alexandri Barcelona, 2009, 2010 Registre de la Propietat Intel·lectual

Pàgines de l'article: 1 2 3 4 5 6 7