ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Música i noves tecnologies: Canvis de la Revolució Digital


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

Obrim aquesta secció a fi d’analitzar com les noves tecnologies han canviat la manera en la qual consumim, compartim, composem i distribuïm música, en una era que ja s’anomena la Digital Music Revolution. Els primers en fer servir aquest terme van ser Kusek i Leonhard en 2005.[1] Aquests autors propugnen que no és cert que el negoci de la música estigui tocat de mort: allò que està en perill és només la indústria discogràfica. Mai tanta gent ha anat a concerts ni mai hi ha hagut tanta música publicada com ara. 

© Desislava Tsankova

© Desislava Tsankova

El gran canvi consisteix en el pas de música-producte a música-servei. La música que ve, diuen els autors, hauria de ser com l’aigua. Podem comprar aigua “especial” en ampolles (un producte físic que podem posar a les estanteries d’una tenda), però en general consumim més aviat aigua d’aixeta, un servei ubic i sortosament universal. Paguem l’aigua com a servei, no com a producte, a través d’una factura mensual relativament mòdica.  A diferència del que fa la SGAE amb la música, ningú no ens cobra suplement d’aigua per dutxar-nos al gimnàs o per rentar-nos les mans al restaurant. Estem assistint a una explosió de serveis de mòbil que ens permeten accedir a la música on i quan volem. Les lleis de copyright hauran de canviar inevitablement, i probablement anem cap a  quotes mensuals baixes per a accés il·limitat a la música, com fan Pandora o Spotify que, per cert, acaba d’irrompre al mercat americà amb gran rebombori. És una qüestió d’acostumar el consumidor i la indústria –sempre tan reticent al canvi–, igual que aquí a Amèrica ningú no qüestiona la quota del cable (atès que l’oferta de televisions aèries de franc és tan minsa com insulsa!). 

 “Internet”–deia certa artista despistada– “se’ns escapa de les mans”. Al vostre costat de l’Atlàntic, encara són ben presents els recents escàndols i abusos de la SGAE.[2]
No es tracta d’actituds noves: fa anys el gremi americà d’impressors de música ja demandà les primeres emissores de ràdio. Negar el canvi és un impediment per  trobar noves solucions.

* * *


[1] Kusek, David – Leonhard, Gerd. The future of music: Manifesto for the Digital Music Revolution. Boston: Berkley Press, 2005. L’obra ha donat lloc a tot un moviment que inclou webs com www.futurofmusic.org i el Congrés Anual pel Futur de la Música, del qual us informarem en el següent article.
[2]
Cerqueu Copiad malditos, documental que tracta del futur dels drets d’autor i les seves alternatives, disponible en línia.