ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Quaderns de sons, Part II


RICARD CASALS ALEXANDRI

Escoltar

Que difícil seria (i ho és) voler reproduir el que un escolta en un moment i lloc determinat! Escoltem el què volem (normalment) i quan volem.

Quan estem pendents d’una altra cosa només sentim, sense escoltar. Sense atenció. Les coses segueixen sonant i ressonant, però ja no ens interessen. Tenim un filtre posat. Estem pendents d’aquella conversa. (o mirant què fa l’àvia, o pensant què cuinarem per sopar). Aquesta subjectivitat tan colossal en l’escolta converteix la sonorització (films, teatre, ràdio..) en una feina apassionant. Tot sona, però potser no cal fer-ho sonar tot…

El so navega entre la identificació directa de què o qui el causa (una màquina, la sabata, la tos del nen…) i la seva abstracció. Molt sovint, escoltar un so gravat resulta desconcertant. No veus ni què ni qui l’ha produït, però intentes endevinar-ho. Tenim necessitat de saber-ho. Ens costa acceptar aquell so tal com és.

Escoltar sons gravats, o sons en directe amb els ulls tapats, és més que un joc. Perquè significa, em sembla, començar a escoltar. I escoltar és voluntari.

Eeva Tervala © Fragile-1996-II

Escoltar a les fosques

Ens preguntem: és convenient, en un concert de música electroacústica, mirar sempre el que l’executant fa i, aleshores, reconèixer com aconsegueix els sons? O és millor tancar els ulls i escoltar? La qüestió: mirar o no mirar.

Richard Pinnell[7] escriu com ha anat trobant-se en la necessitat de tancar els ulls per poder escoltar millor certs concerts de música en viu. La part visual el distreu. Escoltant amb els ulls closos pot experimentar millor la música. Què en penseu?


Escoltar com passen

M’agrada seguir com va canviant el so d’unes veus, al carrer, mentre giren les cantonades i van passant per carrers diferents del poble.

Es nota molt quan són dues noies les que passen dalt d’un motocicle. La moto no peta exageradament i el so de les seves veus, més agudes, es va modulant entremig dels obstacles i parets.

Seguir un so fins que sembla fondre’s és un privilegi. A ciutat, aquestes modulacions es perden de seguida entre els edificis alts i un soroll ambiental excessiu. Només les nits insinuen aquesta possibilitat, però els sons que s’hi troben són uns altres.

Sempre que he provat de reproduir o simular aquest efecte en cinema ho he trobat molt difícil. La riquesa del que podem arribar a escoltar és ben musical.


Escoltar pel·lícules (1)

A casa. L’homme du train de Patrice Leconte en DVD. Vista en una tele petita amb un sol altaveu. Ens va agradar. Neta, pocs personatges, una història que creix suaument, amb humor, amb poesia: un lladre i un professor de francès retirat.

L’endemà la “repasso” amb auriculars a l’ordinador perquè reconec un dels noms dels tres responsables del so, Dominique Hennequin. I vull saber què ha fet.

Les seqüències van passant. La música d’inici (de Pascal Esteve): el ritme del tren serà el ritme de la peça, amb el grup de corda i una guitarra. Detalls cuidats. Els sons fora de camp dins del casalot vell. El cos de les veus ressonant lleugerament i diferent en cada estança. Detalls petits, gairebé imperceptibles, com el reforç de tret de pistola quan el professor juga a ser Wyapp Earp. El so compacte, decidit, segur, de la jaqueta de cuir. Les persianes metàl·liques al carrer, tancant botigues i aparadors, s’assemblen al tren que hem deixat enrere. Vincles sonors que actuen com una guia subconscient.


Escoltar pel·lícules (2)

Un dels treballs més mecànics que es fan als estudis, és fer diverses còpies del so de les pel·lícules, un cop s’han doblat i mesclat, segons les necessitats del client.

El company que s’encarrega d’aquesta feina em deia que, no fa gaire, va anar al cinema a veure’n una que havia escoltat molt cops, mentre comprobava les còpies, però que no havia vist mai. Ell, còpia a còpia, s’havia construït una pel·lícula, la seva, mentalment.

I del cinema en va sortir decebut. Li va semblar grisa, atapeïda i un pèl avorrida. Havia arribat massa enllà amb la imaginació i els sons dels canons, els crits, les fustes i el cordam dels vaixells de Master & Comander.


Escoltar sons (quants?)

 

Quants sons podem escoltar a la vegada?, Jaume Subirana s’ho pregunta a Adrada [8]. Això lliga amb el cinema i amb algunes teories que hi fan niu. En muntar i mesclar so per a cinema hem de vigilar que el so no acabi sent una mena de pasta atapeïda, ensordidora i avorrida.

Hi ha d’haver forats, escletxes, pauses, silencis, murmuris, esperes. I també tuttis, explosions, festa, crits… Sons atmosfèrics, ambientals, grans. Sons petits, apropaments, detalls. Detall – Global.

Walter Murch és un fora de sèrie: una patum en el cinema. Ha muntat so, l’ha dissenyat i l’ha mesclat. Ha escrit llibres i articles, i sap imaginar i explicar teories. En el seu text, Dense Clarity. Clear Density[9], Murch dibuixa un arc conceptual on situa els elements sonors (agrupats en cinc grups o capes) segons s’acosten a cadascun dels dos extrems:

  • So codificat. Exemple màxim: el diàleg, el llenguatge. El significat del llenguatge es basa en les regles d’un codi extern al so.
  • So incorporat (concretitzat). La música n’és l’exemple màxim. El significat de la música està incorporat en el seu mateix so.

Per a Murch el límit de capes sonores en cada seqüència no pot passar de cinc per tal de poder gaudir alhora de densitat i claredat. Això sempre i quan els sons estiguin prou repartits entre les cinc capes. Si no, entra en funcionament la seva llei del dos i mig, que diu que el nombre màxim de sons del mateix tipus que es poden identificar és 2,5. Tres sons ja són multitud. La teoria d’en Murch segueix…


© Ricard Casals Alexandri Barcelona, 2009, 2010 Registre de la Propietat Intel·lectual

Pàgines de l'article: 1 2 3 4 5