ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Partitures a la Biblioteca


ROSA MONTALT

En aquests darreres anys, hem escoltat en més d’una ocasió que les partitures resten amuntegades i plenes de pols dins les biblioteques. No deixa de ser curiós que, en ple segle XXI, apareguin aquestes apreciacions perquè fa molts segles que la biblioteca ha esdevingut seu de documents i tresors bibliogràfics de tota mena, ha encapçalat la custodia del patrimoni documental de la humanitat i ha donat suport a grans centres d’investigació i desenvolupament afavorint l’intercanvi de pensaments i coneixements tant en l’àmbit cultural com científic.

Eeva Tervala © Water-III-1991

La Biblioteca d’Alexandria, la “biblioteca” per excel·lència, ens ho recorda. Aquesta biblioteca, com la de Pèrgam, es va crear amb la voluntat de compilar tot el coneixement de l’època i posar-lo a disposició dels erudits. El caràcter universal de la biblioteca continuava vigent, i continua, després de la seva destrucció. Per aquesta raó, la UNESCO va promoure la seva recuperació i l’octubre del 2002 tornava a obrir portes.

Però no voldria parlar de la Biblioteca d’Alexandria sinó principalment de la Biblioteca de Catalunya, a més d’oferir una pinzellada de la situació actual de les nostres biblioteques amb fons musical i la seva relació amb la “partitura”. I sí, es parla de “partitures” perquè, tot i poder ser una terminologia incorrecte, és la més popular per designar la música escrita o anotada. Cal però no oblidar que la partitura és un subgrup dins el gran bloc de la música escrita o anotada que, alhora, es pot subdividir en música impresa i música manuscrita. En qualsevol cas, ho explicaré més endavant.

En els darrers anys, el llibre comparteix protagonisme amb d’altres materials -partitures, enregistraments sonors i audiovisuals, mapes, fotografies, cartells…

La història de les biblioteques va molt lligada amb la història de l’escriptura i els llibres. D’aquí ve el destacat volum de llibres i revistes davant dels coneguts materials no-llibre. En els darrers anys, el llibre comparteix protagonisme amb d’altres materials i la biblioteca va guanyant nous residents -partitures, enregistraments sonors i audiovisuals, mapes, fotografies, cartells, publicacions periòdiques, fullets, per citar els més representatius-, tots ells disponibles en els diferents suports apareguts.

Les biblioteques van passar de servir a erudits en l’Antiguitat a reforçar reialeses i nobles durant el Renaixement. El s. XVIII es crearen algunes de les que esdevindrien grans biblioteques nacionals i el s. XIX, amb l’enaltiment de valors com la llibertat juntament amb el progrés i el desenvolupament social, facilitaren l’aparició de les biblioteques públiques.

La partitura ha seguit un procés paral·lel de democratització: l’Edat Mitjana, caracteritzada per la còpia manual d’obres litúrgiques als escriptoris dels monestirs, el s. XV amb l’aportació de les primeres impressions musicals i el s. XVI amb l’aparició de les primeres edicions musicals. Fins aquí, la música anotada encara era destinada a un públic força reduït. Dos fets que evolucionaren durant del s. XVIII foren decisius per a la creació i difusió de la música anotada, que començava a donar pas al format de partitura, ara sí, i les seves variants. L’expansió màxima de la partitura caldrà esperar-la però al s. XIX, amb l’explosió de la música per a piano i l’edició musical: reduccions per a piano, reduccions per a cant i piano, partitures guió, partitures de butxaca, particel·les de piano director, partitures d’estudi, per citar les més representatives.

Els formats de la música escrita venien donats per l’ús final del document. Per exemple, els llibres de cor o cantorals eren de gran format per a poder ser llegits fàcilment per a tots els integrants del cor; el processional era un llibre de format molt més reduït i de fàcil maneig per poder ser interpretat durant la processió. Els diferents formats de l’edició musical del s. XIX no serien una excepció. Les obres per a orquestra precisaven de partitures director de gran format per a ser dirigides còmodament pel director d’orquestra. Els intèrprets de l’orquestra necessitaven de la seva part, d’aquí les particel·les. També podria passar que de no disposar de director, el solista pogués dirigir des de la seva particel·la, amb anotacions i entrades de les famílies instrumentals. Aquestes corresponen a les particel·les de violí, piano, etc. director. La incorporació del piano a cases benestants facilità l’aparició d’una sèrie d’edicions musicals que consistiren en la reducció de peces orquestrals per a poder ser interpretades al piano: són les reduccions per a piano i les reduccions per a cant i piano.

Les edicions musicals comencen a formar part de col·leccions particulars i privades, de fons i arxius personals, i perquè no, de biblioteques en general.

És coneguda la dificultat que comporta l’accés als fons i arxius personals. A tombants del s. XX, les biblioteques comencen a adquirir i difondre aquests materials que progressivament prenen protagonisme i es singularitzen dins del fons general. Coincideixen dos factors que anticiparan aquestes incorporacions: per una banda, a principis del s. XX, hi ha més presencia de materials d’arxiu a les biblioteques i, per altra banda, a meitat de segle hi ha un tomb en el món acadèmic vers la recerca interdisciplinar, al mateix temps que es reconeix l’interès de les fonts primàries. És innegable que conèixer a la persona, o creador, ajuda a conèixer i entendre la seva obra.

Respecte a aquesta tipologia documental, cal esmentar el projecte AMA (Archives Music Association) d’interès per a musicòlegs i investigadors en general. El 2008 van haver els primers contactes amb els principals gestors de documentació musical d’àmbit estatal per crear una base de dades de col·leccions musicals i arxius personals de músics, compositors i intèrprets. L’encert del projecte és unificar en una única font tots els arxius musicals, confrontar arxius fragmentats en diferents institucions, facilitar l’accés a aquesta informació i permetre oferir un únic portal a nivell internacional.

Existeixen una sèrie d’associacions que donen suport i recomanacions per a l’adquisició, catalogació, preservació i difusió recomanables de les partitures per a les biblioteques, arxius i centres de documentació: la International Association of Music Libraries (IAML), la seva branca espanyola, la Asociación Española de Documentación Musical (AEDOM), sense oblidar el Grup de Música del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya.

Tornant a l’aspecte més biblioteconòmic, la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) classifica les biblioteques segons criteris de contingut, usuaris, geogràfics, etc. Bàsicament hi ha tres grans blocs:

  • Les destinades al gran públic, que inclouria les escolars i les públiques,
  • Les especialitzades, temàtiques i governamentals, i
  • D’investigació, que inclourien les biblioteques nacionals i universitàries.

Tots els blocs exerceixen la seva funció, conviuen i col·laboren en la mesura del possible per tal de facilitar l’accés a la informació als seus usuaris.

Centrem-nos en l’àmbit musical, concretament la partitura, i en el nostre país. Començant per les biblioteques públiques, la presència de partitures és pràcticament inexistent, queda per tant molt de camí per córrer tot i que en els últims anys s’han fet avenços molt significatius.

El Grup de Biblioteca Pública del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentació de Catalunya va traduir el Manifest de la UNESCO del 1994 sobre la biblioteca pública[1], del qual voldria destacar els següents punts referents a les missions de la biblioteca pública:

  • Donar suport tant a la formació individual i la formació autodidacta com a la formació acadèmica en tots els nivells;
  • Donar oportunitats per al desenvolupament personal i creatiu;
  • Estimular la imaginació i la creativitat dels nens i les nenes i dels joves;
  • Fomentar el coneixement del llegat cultural, la valoració de les arts, els descobriments científics i les innovacions;
  • Facilitar l’accés a les expressions culturals de totes les manifestacions artístiques;
  • Encoratjar el diàleg intercultural i afavorir la diversitat cultural;
  • Donar suport a la tradició oral;
  • Garantir l’accés dels ciutadans a tota mena d’informació de la comunitat.

Si tenim en compte els serveis citats que ofereixen les biblioteques públiques no seria gens descabellat poder disposar d’un nombre de partitures, reduït si es vol, dins els seus fons. Però malauradament es podrien comptar amb els dits de la mà els casos singulars que disposen d’un fons prou representatiu de partitures. Així com també cal destacar la importància de les seves col·leccions locals, fons que poden esdevenir de referència per a musicòlegs, en particular, i altres investigadors, en general.

Darrerament, el Servei del Sistema de Lectura Pública de Catalunya, sota la Subdirecció General de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, ha elaborat bibliografies temàtiques adreçades a professionals de les biblioteques. Durant el 2008 es treballà i edità la bibliografia selectiva dedicada a la Música[2]. Aquesta bibliografia és la primera eina d’àmbit nacional que proposa un fons inicial de partitures per a biblioteques públiques. Tot i que recull majoritàriament enregistraments sonors i monografies musicals, també s’hi poden trobar DVD’s i pel·lícules musicals, recursos electrònics, partitures i publicacions periòdiques. Com diu el prefaci: “la tria es basa en l’oferta que es troba al mercat i a partir d’ara s’anirà actualitzant amb la informació discogràfica que s’incorporarà a les discografies selectives de novetats…” [3]. Per tant, és molt probable que s’hagin descartat partitures molt recomanables per estar descatalogades o per ser de difícil adquisició per a les pròpies biblioteques.


Pàgines de l'article: 1 2 3